Girona

Sobre Girona

Girona es camina en un dia, però es sent en molts més. La primera imatge és sempre la mateixa: les cases de colors asomades al riu Onyar, aquell groc ocre i aquell vermell esvaït que es reflecteixen en l'aigua i que apareixen a cada postal de la ciutat. Creues el Pont de les Peixateries Velles —el pont vermell d'Eiffel— i de cop ets dins del casc antic, un laberint de pedra que puja i baixa sense descans. El que sorprèn de Girona no és un monument concret, sinó la densitat: en un grapat de carrers tens una de les catedrals amb la nau gòtica més ampla del món, uns banys àrabs que en realitat són romànics, una basílica romànico-gòtica i El Call, el barri jueu millor conservat d'Europa, amb carrerons tan estrets que amb prou feines hi passa la llum. Pujar al Passeig de la Muralla, el passeig per sobre de les antigues muralles, regala la millor vista de les teulades i de les muntanyes que envolten la ciutat; és gratuït i gairebé ningú ho fa amb pressa. Girona es va fer famosa de cop quan Joc de Trons va rodar aquí la sisena temporada, i encara avui veus grups buscant les escales de la catedral o el sotabosc del Call. Però la ciutat és molt més que això: té una escena gastronòmica seriosa —aquí hi ha El Celler de Can Roca, durant anys considerat el millor restaurant del món— i un ambient universitari que la manté viva fora de temporada. El que és honest: el centre és petit i en temporada alta o durant Temps de Flors s'omple, els desnivells castiguen els genolls i molta gent la visita només mig dia des de Barcelona, cosa que és una llàstima. Dóna-li almenys una nit. Veure-la buida a l'alba, amb el riu quiet i les pedres encara fresques, és quan entens per què enganxa.